dimarts, 15 de novembre del 2011

Rearmament electoral



M4, M16, (rifles), L-7 (ametralladora), M-27 (revólver), G-98 (fusell), M-76 (francotirador), 92-F (Pistola), 98-K (Máuser)... 20-N (data de les eleccions generals).

És fàcil confondre la política amb una arma. Ho demostra la facilitat camaleònica amb què el 20-N és capaç de confondre’s enmig d’una enumeració armamentística. La relació entre la política i les armes és com de carregador i munició: purament funcional. La violència velada de la política és un corrent d’aigua subterrani que tal vegada aflora a la superfície. Tot això esdevé més visible quan s’acosten les eleccions. Els polítics carreguen els seus discursos amb missatges punyents. A vegades són atacs subliminals com el tret d’una pistola amb silenciador; a vegades són insults a discreció que ressonen com l’esclat d’una bomba nuclear. Com més alta és la tensió més expectació genera el debat electoral. El cara a cara Rubalcava-Rajoi va ser un exemple paradigmàtic de la violència verbal no continguda. Més que una exposició ideològica va ser un combat d’esgrima amb ús il·lícit de punyals i ganivets.
Quan hi ha Campanya electoral s’incrementa la despesa en armament: pancartes, cartells, tríptics, panflets, programes electorals... Amb un arsenal tan poderós és difícil assegurar el joc net. Els partits amb més recursos tenen la victòria injustament assegurada. Evidentment faig referència als pertits amb més nombre de militants i de votants: el PP i el PSOE. La seva coacció publicitària és excessiva i resulta molt difícil defensar-se’n. Això és una política força contradictòria en plena crisi. Quan més austeritat hauria de demostrar-se, més envalam publicitari demostren els partits. Jo en diria falta de responsabilitat.
Ara mateix, es mereixeria els meus respectes aquell partit que prometés en el seu programa electoral: “no publicarem per escrit el nostre programa electoral, per evitar despeses i impacte mediambiental” o bé “prometem no fer despesa en la publicitat electoral”. Perquè els partits que tant retallen els nostres drets, no es retallen la publicitat?... i més en unes eleccions com aquestes en què se sap el resultat abans de votar...


isk

dimecres, 2 de novembre del 2011

Tots som idiotes!





La política va néixer amb un insult. Es tractava d’una paraulota que distingia els que estaven aixoplugats sota el paraigües de la política i els que no. Aquest artefacte lèxic era: idiota. A l’Atenes de Pèricles (segle V a.C, moment en què apareix la Democràcia), els ciutadans eren els que participaven en la política i els “idiotes” eren els que passaven olímpicament (i mai millor dit) de l’Assamblea. No és per res però el temps, diuen, acaba posant les coses al seu lloc. Han passat gairebé 2.500 anys i la deriva dels segles ha acabat invertint les coses. Avui els idiotes són els que es dediquen a la política i els ciutadans són els que se n’abstenen. La política ha perdut el seu enllustrament reliquiari. Ja no té aquella resplendor de dignitat i respecte que abans l’envoltava amb una aurèola venerable. El polític ja no és aquell que poseeix la capacitat de veure les coses amb més anel·lació que els seus congèneres. La figura del polític no és la d’algú que està per sobre dels altres en el seu “saber-fer”. La política ha perdut l’ànima, la ideologia que li donava vida. Tots plegats hem corromput la política, la hem fet deslleial, indigne, impúdica, irreverent. La culpa és de la televisió? La imatge pública ha convertit la política en un espectacle tragicòmic, sense teló de fons ideològic? Hem de suportar numerets acrobàtics com el de Peces-Barba, fent broma satírica sobre la independència de Catalunya? Cal tornar a suportar unes eleccions generals bipartidistes tal i com es presenten les del 20-N? L’alternança en el Govern entre PSOE i PP recorda el “torn pacífic” del segle XIX entre els partits dinàstics de Cànovas i Sagasta (hi havia cares diferents però la dinàmica era la mateixa, tal com passa avui). La política sembla ser com un joc pactat a les esquenes del ciutadà.

Al cap i a la fi, és necessari fer-se una pregunta que a la vegada és necessari no respondre (si no es vol acabar al psiquiatre): Qui és més idiota!?

isk

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Creieu en fantasmes?

Tradicionalment, segons la parapsicologia s’entén per fantasma l’esperit d’una persona que no troba descans en la mort degut a algun assumpte que ha deixat pendent durant la vida. Fins ara la ciència no ha pogut demostrar res de categòric, per tant, creure en fantasmes és subjectiu, o sigui, s’hi pot creure o no. Passa una cosa semblant a l’Independentisme, s’hi pot creure o no.
No heu sentit mai el ressò d’una veu llunyana (que és més aviat un crit de patiment), els sorolls d’una cadena que grinyola, o el claqué d’uns passos que no sabeu a on van? Finalment t’adones que aquesta fenomenologia no és cosa d’un fantasma sinó d’independència perquè acabes descobrint que la veu que sents és la teva pròpia, que ets tu mateix que crides, que ets tu que portes una cadena lligada als peus, que ets tu que no saps cap a on camines...  En certa manera, la situació política és tan paranormal i tan incerta com la nostra vida en el més enllà.
El fet de sentir-nos ànimes en pena és força comprensible perquè hi ha moltes persones que vivim en un país que no existeix, que parlem una llengua que encara no és reconeguda oficialment per la unió europea i que paguem uns impostos que desapareixen pel camí, com si no els pagués ningú, o com si els que els paguen no estiguessin registrats enlloc, talment com fantasmes. Arriba un punt en què et preguntes: realment existim? Tenim tot el dret a fer-nos aquesta pregunta, Descartes se la va fer i no es va acabar el món, al contrari, el món va canviar gràcies a que ell es fes aquesta pregunta i digués la celebritat “penso, per tant existeixo”. Si nosaltres ens considerem prou dignes com per preguntar-nos si existim, potser també canviarem coses importants. La resposta que jo dono és que si no reconeixen el nostre estat, si no reconeixen la nostra llengua i si no reconeixen els nostres drets fiscals  és com si no reconeguessin una part essencial de nosaltres mateixos i per tant, ens estan relegant a una existència parcial i etèria, ens estan tractant com a fantasmes!




A mode de Post Data. En honor al nostre il·lustríssim President Lluís Companys i en el 71è anniversari del seu assassinat (Companys ha estat l’únic president europeu de la història contemporània que ha estat assassinat). El passat diumenge 1 6 d’Octubre, alguns militants de les Jerc Olot vam assistir a l’acte honorífic que es fa cada any al monument de Companys que hi ha al coll de la Manrella (la Jonquera). Feia vent de llevant, com si alguna cosa ens empenyés més al nord del mateix nord, i aquest aire estenia al vent una pregunta: quant temps haurà de continuar vagant l’ànima en pena de Lluís Companys fins que es faci realitat l’assumpte pendent que encara el manté lligat a la Terra?


isk

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Amb el foc no s'hi juga, amb el pacte fiscal tampoc!

Quan hi ha un incendi, el sentit comú ens porta a organitzar una cadena humana per tal d’apagar les flames, és una qüestió de supervivència. Imaginem-nos que es produeix un incendi al Parlament de Catalunya. Jo posaria la mà al foc (i mai millor dit) que l’edifici es cremaria fins als fonaments. Ja em perdoneu el cinisme però és que no sóc capaç d’imaginar-me totes les forces polítiques (CIU, ERC, PSC, PP, ICV, C’S, SI) fent una cadena humana i treballant colze a colze per apagar el foc.
El pacte fiscal és un tema altament inflamable, i avui ha generat les primeres senyals de fum al Parlament. En el debat de política general Mas ha proposat unir esforços i presentar un rebuig unitari a la reforma de la Constitució. Quin ha estat el resultat de la votació? PSC i el PP han votat en contra del pacte fiscal. No és criticable la posició del PP ja que la oposició a Catalunya figura en el seu ADN polític. El que sorprèn més és l’actitud del PSC, que critica CIU per pactar amb PP per aprovar els pressupostos i ara són ells els primers d’aliar-s’hi; el mateix PSC que criticava CIU per no unir esforços quan ells governaven i ara que estan fora de la Generalitat són els primers en posar pals a les rodes del govern; el mateix PSC que assegura no mamar del mugró del PSOE però que obeeixen al peu de la lletra les directrius generals del PSOE.
                Sovint ens queixem que les dificultats amb què es troba el nostre país vénen imposades per la incomprensió, els odis i la duresa de la política espanyola, però no ens enganyem. El problema el tenim des de dintre, a casa nostra. I és evident, que per solucionar els problemes que venen de fora primer hem de resoldre els que venen des de dins.

isk

dijous, 29 de setembre del 2011

Qui no ha llegit mai una carta que no anava dirigida a ell?


Fa pocs dies, Oriol Pujol va enviar una carta a Artur Mas, president del seu partit. No va ser una carta normal i corrent, d’aquelles que tires a la bústia i arriba al cap de tres dies, no. L’Oriol devia tenir força pressa i la va enviar al diari La Vanguardia, perquè sortís al dia immediatament posterior. És d’estranyar que l'Oriol es decantés per una carta, quan té el mòbil de l’Artur, o que pot utilitzar el correu privat del facebook. Això em sembla una mica contradictori però encara em sorprèn més és que l'Oriol no hagi contractat a un carter per enviar aquesta carta, quan CIU insisteix tant en  crear nous llocs de treball.
           Com que el fi no justifica els mitjans, l’important és que Mas aquest dia hagi comprat La Vanguardia i hagi llegit la carta que li ha escrit l’Oriol, cosa que no sé si ha pogut fer degut al primer debat de política general que ha hagut d’afrontar. Seria graciós que la carta de l’Oriol fos llegida per tothom menys per el seu autèntic destinatari. Això seria com si el carter s’equivoqués d’adreça alhora d’entregar lacarta, i l’entregués a tots els ciutadants de Catalunya.
            Però centrem-nos en la carta, perquè queda molt lleig rebre una carta a la bústia i no llegir-nos-la. En aquest cas Oriol Pujol ens diu algunes coses interessants, que deixant de banda els partidismes podem aprofitar. Oriol  fa menció a un altre Oriol, Oriol Junqueras. El convergent retreu el passat d'ERC representat per Carod i caracteritzat per la mala relació amb CIU, però el contraposa al relleu presidencial de Junqueras i a la seva renovació del partit. Pujol ha decidit obrir la carta oberta que Junqueras li va oferir a CIU. Com veieu la cosa va de cartes. I sí, Oriol té una carta sota la màniga al final del text. Cito: “Crec, President Mas que, al costat d’un amplíssim convenciment social [...] un pacte fiscal en la línia del concert econòmic també compta amb la disposició de moltes forces polítiques”.
Jo amb quedaria amb el final d’aquesta carta, i ho relacionaria amb l’acostament de Junqueras i ERC.


isk

diumenge, 4 de setembre del 2011

ÉS ARA O MAI


Fa uns mesos tenia la impressió que ens trobàvem en un moment crucial pel nostre país.  Després de la sentència del TSJC, que enterra la immersió lingüística, he deixat de tenir-ne la impressió: som davant d’una cruïlla històrica. Per molt que agradi o no, Catalunya inicia aquesta tardor un procés imparable cap a la definició del seu futur immediat que només pot passar per la decisió radicalment democràtica del seu poble.


En aquest punt no hi hem arribat per gust ni per sorpresa. Les retallades estatals, tant en matèries socials com en nacionals, venen de prou lluny com pel que més despistat s’adoni de l’estratègia centralista i aniquiladora que dicten des de Madrid. Potser una de les mostres més evidents és la sentència contra l’Estatut. Però, per desgràcia, no l’única. PP i PSOE s’han empescat una reforma constitucional que ha fet saltar totes les alarmes, ja que s’infiltra en les escletxes del consens de la Transició esmicolant els mil arguments que la feien intocable. La voluntat popular, no cal dir-ho, no ha tingut cap mena de participació en aquest procés. Però, ai las, ara també l’han presa amb la llengua: l’element aglutinador de qualsevol poble o nació, el moll de l’os de la cultura, la força comunicativa del poble i per al poble.


Per tot això i per tot el que encara ha de venir cal que no ens quedem aturats. No sé si hi ha una millor situació per recuperar l’”Ara o mai” de Joan Fuster. Ja no té sentit amagar-se darrera l’ambigüitat, ni treure a relluir cap interès polític. Cal que TOTS els que ens sentim i som catalanistes per convicció, sortim a defensar la nostra llengua.  Si fracassem també en aquest intent, simplement estem perduts. I no ho dic com la veu d’algú que busca animar al desacatament perquè és el que toca, sinó perquè la realitat no deixa altre opció. Si fem un pas enrera més en la nostra llengua, ja podem posar-li data de caducitat. El bilingüisme a les escoles és una disfressa macabra que destrossa la cohesió del nostre país, que condemna a la defunció de la nostra cultura i que deixa darrera el tel impenetrable de l’oblit tota la lluita per a la seva normalització des de la dictadura. Perquè el bilingüisme, amics, al nostre país no deixa de ser un invent de qui vol dividir i destruir. Tothom és conscient de la discriminació del català en gairebé tots estaments i registres.


Ovidi Montllor ho tenia ben clar: "Hi ha gent a qui no li agrada que es parli, s'escrigui o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s'escrigui o es pensi".

Animeu-vos a venir!




dissabte, 14 de maig del 2011

1.450 Milions de Km lluny d'Espanya

He buscat al diccionarí de català el significat de la paraula unitat. La meva recerca han trobat aquesta explicació general: “conjunt  format de parts simples que, tot i tenir diferècies, s’unneixen per tal de superar adversitats que afecten a finalitats comunes”. Però el diccionari em posava una entrada concreta per a la política: “en política, especialment a Catalunya, la unitat desapareix quan més és necessària, ja sigui per a Estatuts o per proximitat a eleccions municipals”.
Novament la unitat política catalana ha fet aigües davant les pressions externes. Si al Parlament tots els partits volen ser el gall del galliner, al Congrés es converteixen en la gallina xica mica camacurta i ballarica que va tenir 1.450 milions de fills xics mics camacurts i ballarics.
La situació és la següent: Dimarts 10 de Maig de 2011. CIU va presentar al Congrés dels Diputats una esmena perquè es retornessin a Catalunya els 1.450 milions d’euros que ens deuen del fons de Competitivitat. 161 bots a favor, 169 en contra. Van faltar 8 vots. 8 vots que es podien haver aconseguit amb els 8 diputats del PP que no van assistir al Congrés (els diputats també fan campana, com si fossin estudiants de secundària). Val a dir que els diputats del PP que van assistir al congrés van votar a favor. ERC va votar a favor, ICV va votar a favor, CIU va votar a favor. Els que van trencat la formació hoplítica espartana van ser els diputats del PSC, que van votar en contra, cobrint les espatlles al PSOE. La raó que van donar no s'aguanta per enlloc, simplement va ser una baralla amb CIU per veure qui fa la moció guanyadora. Qüestions d'orgull que semblen ser més importants que el País.
Hi va haver una altra traïció externa. La del PNB, que es va abstenir. Així és com agraeixen en nostre suport al seu sistema de finançament. Això demostra que tampoc hi ha unitat entre els nacionalismes no espanyols d’Espanya.
Abans de tancar el diccionari m’ha picat la curisitat per comparar la definició de la paraula unitat a diccionaris d’altres llengües. El diccionari de Castellà defineix unidad com “vínculos que se establecen entre los españoles cuando el motivo es atacar a Cataluña”. El diccionari d’Euskera diu: “itxurazko senidetasun lotura duten interes ekonomikoen arabera diluitu” (aparent vincle de germanor que es dilueix per interessos econòmics).
No acabo d’entendre perquè no es respecta una paraula tant bonica com "unitat" que quan no té connotacions polítiques significa: “Qualitat d’allò que constitueix un tot no divisible en parts” (Diccionari General de la Llengua Catalana)

Recordo que el missatge d'ERC a Olot és "Junts per Olot" i a Barcelona és "Unitat per Barcelona". Almenys hi ha algun partit que es creu aquell savi aforisme de "la unió fa la força".

dissabte, 30 d’abril del 2011

Captatio benevolentiae

Gandhi va dir que “tot el que facis en aquesta vida serà insignificant, però que és molt important que ho facis”. El primer dia que vaig sentir aquesta frase vaig pensar que llavors, era igual d’important encertar com equivocar-se, per allò tant mític que “dels errors se n’aprèn”.

Ara que molta gent té com a projecte de futur la consecució de l’independència, ara que poc a poc teixim aquella majoria social que anys enrere tan anhelàvem, ara va i tibem la corda entre els de casa. Sembla que haguem oblidat que quan hem anat junts, les coses han sortit, i que per contra, quan ens hem tirat els plats pel cap, no. La historia, la vida dels nostres avantpassats, allò que Gandhi deia que no era insignificant, ens ha de servir per saber on no podem tornar a fallar. Però el desig personal de penjar-se una medalla, fa que avui en dia l’independentisme es presenti dividit i que d’altres, ho facin servir com a pretext per aconseguir un major nombre de vots.

Jo, personalment, crec en les insígnies d’ERC, perquè són les que un dia van aglutinar a totes aquelles persones que, com ara, ens volem sentir catalans. L’independentisme no és una condecoració personal, l’independentisme és el punt i final d’aquell sentiment que persisteix en el poble català. I us diré més, l’independentisme és el punt i final a tot una sèrie de problemes que avui en dia aguantem, i que per si no us n’havíeu adonat, serveixen com a excusa per centrar els ulls de la gent cap a altres punts i refredar aquesta ambició.

Si ens presentem units per assolir l’independència, si deixem d’entendre-la com una aspiració personal, si alguns “botiflers” decideixen sobre si l’inclouen dins el seu full de ruta o no, si analitzem a fons les sigles polítiques que anem a votar; llavors potser podrem construir el país que volem.


Per motius de feina, excuso el retard en la publicació

dijous, 21 d’abril del 2011

Quan no saps de què parles.

Aquesta és la història d’una vida. Els ésser humans tenim una escala de valors ja sigui de manera conscient o no que ens construïm a mesura que anem madurant. En ella hi posem les nostres prioritats que es veuen reflectides en els nostres actes quotidians. Com a ésser socials hem de conviure de manera tolerant i respectuosa per poder avançar i aprendre dels errors. Encara que sempre hi hauran pedres (encara que aquestes siguin petites i quasi insignificants) que faran desequilibrar el nostre cercle vital.

Tothom  té objectius, reptes, il·lusions, somnis...afers pels que lluitar.  Això és la riquesa dels homes i de les dones, apostar i posar totes les seves forces per les coses que els fan arribar a la seva particular felicitat. És important recordar-ho perquè molta gent sembla que oblida això fàcilment.

No calen falses acusacions, comentaris vulgars i sense sentit, demostrar coses que realment no són així per sentir-se important i fer creure a molta gent (que no té la sort de saber la veritat) incerteses. A la vida primer s’ha d’aprendre a escoltar i raonar per després poder tenir el luxe d’opinar coherentment sense quedar en ridícul davant de molta gent.
Focalitzant  el tema, Olot necessita això, anar tots a una per poder caminar amb més facilitat dins d’un camí que sens dubte no estarà buit de pedres. No parlo en termes de partits sinó com a un conjunt de ciutadans que volem el millor per la nostra ciutat. Si la única cosa que sabem fer és atacar-nos i no posar en comú les nostres idees o no respectar-nos com a individus que ens esforcem pel mateix, la lluita serà en va i mai aconseguirem arribar lluny o veure més enllà dels nostres egoistes interessos.  

Actuem amb coherència i seny, llavors potser, podrem criticar i defensar com a col·lectiu el que volem !

divendres, 15 d’abril del 2011

Construint una majoria social, construint un país.

No fa ni un dia del Banda Ampla dedicat a les consultes sobre la independència. Podria entrar a valorar si és èticament correcte que la televisió pública del nostre país es pugui permetre fer debats sobre un fet tan rellevant tan a destemps, però ja entrarem un altre dia en el món de la politització informativa.

Avui voldria parlar-vos de la necessitat de dotar el procés cap a la independència de contingut, tant en les formes per assolir-la, com un cop hi arribem. Per què? Perquè tant dolenta pot ser la independència express, com la que defensa l’ambigüitat de l’ara sí, tot i que encara no. Les regles, en democràcia, són clares. Per assolir la independència cal constuir una majoria social i això no s’aconsegueix d’avui per demà, ni tampoc ajornant-la eternament. Si vivim en democràcia cal que una majoria es pronunciï favorablement a aquest procés en un referèndum, d’acord, però per arribar-hi, cal fer aquest referèndum. Per tant, demanaria a tots aquelles parlamentaris que ens representen, que treballin per convocar un referèndum vinculant sobre el nostre alliberament nacional al final d’aquesta legislatura. Han de deixar de fugir del camí que la societat ja ha pres. Serà que sí o serà que no, però el dret a decidir és més que mai majoritari i no ens ha de fer por afrontar aquest procés. La força de la democràcia i de la participació ja ha començat amb aquestes consultes i per sort, ja no té retorn.
 
D'altra banda, molts veiem la independència com un horitzó esperançador, però el dia que hi arribem no canviarà res si no hi posem de la nostra part. Per posar les bases d’un nou país cal aprendre de tot allò que s’ha fet bé, però també corregir tots els errors que s’han comès i si cal, plantar cara a un neocapitalisme que venera el diner per sobre del que sigui i com sigui. I com podem contrubuir-hi individualment? Doncs amb un lema tant universal com nostre: intentar treure el millor de nosaltres cada dia, treballar fort, ser generós en l’esforç, persistir i superar-nos cada dia. El repte és immens, us hi atreviu?

dilluns, 11 d’abril del 2011

TRET DE SORTIDA

Opinió. (segons el DIEC)
1 f. [LC] Manera de jutjar sobre una qüestió, concepte que hom té d’una cosa qüestionable.
1 2 [LC] [CO] opinió pública. Estat de consciència col·lectiu al qual arriba una comunitat davant un fet o un estímul determinats.
2 f. [LC] Concepte que hom té d’una persona, manera com hom la jutja. La bona opinió que tinc de tots ells.

Feia temps que ens rondava pel cap la idea de crear i transmetre opinió des de la institució que representem. De fet, podríem dir que la paraula opinió és l’objectiu d’aquest espai. Ningú mai posarà en dubte que és just, coherent i més que raonable que els joves tinguem el dret d'opinar sobre qualsevol tema que ens afecti, però sovint ens falta la capacitat d'argumentar o de convèncer-nos a nosaltres mateixes d'allò que diem. Amb aquest espai pretenem suplir aquesta mancança que de vegades ens fa menys visibles en la societat, però no menys importants.

L'objectiu d'aquest bloc també neix amb la voluntat de ser una font de debat, no només pels convençuts, sinó també pels que discrepen de gairebé tot el que diem. Això sí, sempre amb el respecte com a mínim irrenunciable.

Des de JERC Olot volem que tothom sàpiga quines són les nostres preocupacions, prioritats i objectius sobre temes que ens afecten. Som un col·lectiu compromès amb l’actualitat política, social i cultural de la nostra ciutat i ara més que mai, volem dir-hi la nostra.

La idea és escriure cada setmana sobre una temàtica diferent; cada militant i/o simpatitzant posarà el seu gra de sorra en forma d’article per poder fer funcionar aquest petit projecte i demostrar que som crítics disposats a parlar de tot. Així demostrarem que el nostre vocabulari no s'acaba amb la paraula independència, sinó que també hi comença. Tenim clara la nostra manera de pensar i tot el que pensem tocar: cultura, ciència, política, societat, feminisme i mil coses més. I des d'aquí, també, ens oferim com un portal de denúnica i construcció social per tot el que faci falta.

Recordeu, cada dijous teniu una cita amb nosaltres!!

L'única lluita que es perd, és la que s'abandona.