Fa uns mesos tenia la impressió que ens trobàvem en un moment crucial pel nostre país. Després de la sentència del TSJC, que enterra la immersió lingüística, he deixat de tenir-ne la impressió: som davant d’una cruïlla històrica. Per molt que agradi o no, Catalunya inicia aquesta tardor un procés imparable cap a la definició del seu futur immediat que només pot passar per la decisió radicalment democràtica del seu poble.
En aquest punt no hi hem arribat per gust ni per sorpresa. Les retallades estatals, tant en matèries socials com en nacionals, venen de prou lluny com pel que més despistat s’adoni de l’estratègia centralista i aniquiladora que dicten des de Madrid. Potser una de les mostres més evidents és la sentència contra l’Estatut. Però, per desgràcia, no l’única. PP i PSOE s’han empescat una reforma constitucional que ha fet saltar totes les alarmes, ja que s’infiltra en les escletxes del consens de la Transició esmicolant els mil arguments que la feien intocable. La voluntat popular, no cal dir-ho, no ha tingut cap mena de participació en aquest procés. Però, ai las, ara també l’han presa amb la llengua: l’element aglutinador de qualsevol poble o nació, el moll de l’os de la cultura, la força comunicativa del poble i per al poble.
Per tot això i per tot el que encara ha de venir cal que no ens quedem aturats. No sé si hi ha una millor situació per recuperar l’”Ara o mai” de Joan Fuster. Ja no té sentit amagar-se darrera l’ambigüitat, ni treure a relluir cap interès polític. Cal que TOTS els que ens sentim i som catalanistes per convicció, sortim a defensar la nostra llengua. Si fracassem també en aquest intent, simplement estem perduts. I no ho dic com la veu d’algú que busca animar al desacatament perquè és el que toca, sinó perquè la realitat no deixa altre opció. Si fem un pas enrera més en la nostra llengua, ja podem posar-li data de caducitat. El bilingüisme a les escoles és una disfressa macabra que destrossa la cohesió del nostre país, que condemna a la defunció de la nostra cultura i que deixa darrera el tel impenetrable de l’oblit tota la lluita per a la seva normalització des de la dictadura. Perquè el bilingüisme, amics, al nostre país no deixa de ser un invent de qui vol dividir i destruir. Tothom és conscient de la discriminació del català en gairebé tots estaments i registres.
Ovidi Montllor ho tenia ben clar: "Hi ha gent a qui no li agrada que es parli, s'escrigui o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s'escrigui o es pensi".
Animeu-vos a venir!
Molt bon comentari! Aquests dies m'ha passat pel cap que tenim un curiós país: resulta que els jutges són els que decideixen com ha de ser l'ensenyament, passant per sobre de totes les conviccions dels entesos... Què passarà si una família decideix que el seu fill/a no faci EViP, EF, Mates o el que sigui? El jutge li donarà la raó?
ResponEliminaÉs que això de la separació de poders és massa progre xD
ResponElimina