Qui no ha llegit mai una carta que no anava dirigida a ell?

Fa pocs dies, Oriol Pujol va enviar una carta a Artur Mas, president del seu partit. No va ser una carta normal i corrent, d’aquelles que tires a la bústia i arriba al cap de tres dies, no. L’Oriol devia tenir força pressa i la va enviar al diari La Vanguardia, perquè sortís al dia immediatament posterior. És d’estranyar que l'Oriol es decantés per una carta, quan té el mòbil de l’Artur, o que pot utilitzar el correu privat del facebook. Això em sembla una mica contradictori però encara em sorprèn més és que l'Oriol no hagi contractat a un carter per enviar aquesta carta, quan CIU insisteix tant en  crear nous llocs de treball.
           Com que el fi no justifica els mitjans, l’important és que Mas aquest dia hagi comprat La Vanguardia i hagi llegit la carta que li ha escrit l’Oriol, cosa que no sé si ha pogut fer degut al primer debat de política general que ha hagut d’afrontar. Seria graciós que la carta de l’Oriol fos llegida per tothom menys per el seu autèntic destinatari. Això seria com si el carter s’equivoqués d’adreça alhora d’entregar lacarta, i l’entregués a tots els ciutadants de Catalunya.

            Però centrem-nos en la carta, perquè queda molt lleig rebre una carta a la bústia i no llegir-nos-la. En aquest cas Oriol Pujol ens diu algunes coses interessants, que deixant de banda els partidismes podem aprofitar. Oriol  fa menció a un altre Oriol, Oriol Junqueras. El convergent retreu el passat d'ERC representat per Carod i caracteritzat per la mala relació amb CIU, però el contraposa al relleu presidencial de Junqueras i a la seva renovació del partit. Pujol ha decidit obrir la carta oberta que Junqueras li va oferir a CIU. Com veieu la cosa va de cartes. I sí, Oriol té una carta sota la màniga al final del text. Cito: “Crec, President Mas que, al costat d’un amplíssim convenciment social [...] un pacte fiscal en la línia del concert econòmic també compta amb la disposició de moltes forces polítiques”.

Jo amb quedaria amb el final d’aquesta carta, i ho relacionaria amb l’acostament de Junqueras i ERC.

isk

ÉS ARA O MAI

Fa uns mesos tenia la impressió que ens trobàvem en un moment crucial pel nostre país.  Després de la sentència del TSJC, que enterra la immersió lingüística, he deixat de tenir-ne la impressió: som davant d’una cruïlla històrica. Per molt que agradi o no, Catalunya inicia aquesta tardor un procés imparable cap a la definició del seu futur immediat que només pot passar per la decisió radicalment democràtica del seu poble.

En aquest punt no hi hem arribat per gust ni per sorpresa. Les retallades estatals, tant en matèries socials com en nacionals, venen de prou lluny com pel que més despistat s’adoni de l’estratègia centralista i aniquiladora que dicten des de Madrid. Potser una de les mostres més evidents és la sentència contra l’Estatut. Però, per desgràcia, no l’única. PP i PSOE s’han empescat una reforma constitucional que ha fet saltar totes les alarmes, ja que s’infiltra en les escletxes del consens de la Transició esmicolant els mil arguments que la feien intocable. La voluntat popular, no cal dir-ho, no ha tingut cap mena de participació en aquest procés. Però, ai las, ara també l’han presa amb la llengua: l’element aglutinador de qualsevol poble o nació, el moll de l’os de la cultura, la força comunicativa del poble i per al poble.

Per tot això i per tot el que encara ha de venir cal que no ens quedem aturats. No sé si hi ha una millor situació per recuperar l’”Ara o mai” de Joan Fuster. Ja no té sentit amagar-se darrera l’ambigüitat, ni treure a relluir cap interès polític. Cal que TOTS els que ens sentim i som catalanistes per convicció, sortim a defensar la nostra llengua.  Si fracassem també en aquest intent, simplement estem perduts. I no ho dic com la veu d’algú que busca animar al desacatament perquè és el que toca, sinó perquè la realitat no deixa altre opció. Si fem un pas enrera més en la nostra llengua, ja podem posar-li data de caducitat. El bilingüisme a les escoles és una disfressa macabra que destrossa la cohesió del nostre país, que condemna a la defunció de la nostra cultura i que deixa darrera el tel impenetrable de l’oblit tota la lluita per a la seva normalització des de la dictadura. Perquè el bilingüisme, amics, al nostre país no deixa de ser un invent de qui vol dividir i destruir. Tothom és conscient de la discriminació del català en gairebé tots estaments i registres.

Ovidi Montllor ho tenia ben clar: ‎"Hi ha gent a qui no li agrada que es parli, s'escrigui o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s'escrigui o es pensi".

Animeu-vos a venir!

http://www.facebook.com/event.php?eid=230050570376463