dimecres, 3 d’octubre del 2012

LES NARRATIVES DE LA POR: PRIMERES AMENACES A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA: analogies amb el conflicte Xina-Taiwan

El somni independentista fins fa poc era un mar de boira quasi evanescent que es dissipava quan el sol arribava puntual a les 12 del migdia. Comparo la independència amb la boira perquè un somni sorgeix durant la nit i es desfà lentament quan surt el sol, exactament com aquest vapor matutí que només resisteix durant el dia en poblacions de les essències com ara Vic. Els últims anys les injustícies, la sornegueria fiscal i les polítiques centralitzadores del govern de Mariano Rajoy (negativa al Pacte Fiscal, no desdoblament de la N-II, espoli desvergonyit i mal dissimulat...) han alimentat allò que el sentiment sol no podia aconseguir. El passat 11s va ser una històrica desfilada d’orgull i autoestima. Mai s’havia donat que tants catalans (crec que força més d’1,5 milions) demostressin estar tan orgullosos de ser qui són. Poc després, el president de la Generalitat demostra escoltar el clam popular i comença a fer les gestions pertinents per fer una transició nacional (dissolució del Parlament i eleccions anticipades). En això novament s’han batut els registres històrics en una cursa accelerada que sembla voler introduir la política als Jocs Olímpics. Mai un govern de la Generalitat, encara que català i catalanista, havia manifestat la necessitat de “fer camí” cap a una “transició nacional” (a part de Macià, es clar). Al carrer es crida “independència” i a l’Olimp de la política es parla de “plenitud nacional”. No passa res! els eufemismes són sinònims i la política, per la seva complexitat i coqueteria, requereix aquest tipus d’atencions estètiques, maquillatges i arrenjaments estilístics. L’important és que hi hagi sintonia i reciprocitat entre els ciutadans i el Govern, i de moment hi està essent.
                Els Catalans tenim la sensació que en la nostra història de contradiccions polítiques, punyalades i defenestraments, per primera vegada s’estan començant a fer les tal com toca. Però precisament ara que el nostre entorn comença a veure que això és seriós, és quan apareixen els primers atacs carnívors i maniobres polítiques contundents per dissuadir-nos. Precisament d’això volia parlar. El Govern espanyol, amb el seu entramat aràcnid de consellers i agents, han començat a desplegar la seva caixa d’eines amb aparells amenaçadors. Avui José Ignacio Wert ha fet sonar la campana dient que des de Madrid finançaran escoles amb castellà per tal de reduir l’auge independentista, que segons ells, ha estat propulsat per les escoles catalanes. PRIMER ERROR!! Que potser la manifestació de la Diada va estar organitzada i protagonitzada per nens de primària i secundària? (jaja) De manifestants joves (d’uns 18 – 25 anys) n’hi havia, però la gran majoria eren pares de família i gent gran. Era encoratjador veure com tantes persones d’edat avançada, no han perdut l’esperança, sinó que aprofiten aquesta ocasió per fer una cosa que durant tants anys els ha estat prohibida (ells van patir la repressió del franquisme, i per tant tenien molt més dret a nosaltres que assistir-hi). Em sembla ridícula la iniciativa de Wert i el govern que representa.
                La segona amenaça del moment és la de Aleix Vidal-Quadras, eurodiputat del PP que afirma que si la Generalitat tira endavant en organitzar el referendum, la Guardia Civil prendria el control als mossos d’Esquadra. Fins i tot Alícia Sánchez-Camacho l’ha reprès afirmant que la declaració de Vidal-Quadras està completament fora de lloc en la Unió Europea democràtica dels nostres dies.
Aquestes amenaces (i les que encara han de venir) no tenen cap importància, o sigui, no s’han de prendre seriosament en la seva dimensió literal. Són simples mesures de coacció per generar por i fer que hi hagi una retirada en les polítiques d’autodeterminació. Es tracta de pura retòrica de novel·la negra. Per demostrar-ho posaré un exemple històric encara pitjor que el nostre. L’any 2000 va guanyar les eleccions de Taiwan un partit independentista liderat per Chien Shui-bian. El nou president va iniciar un procés perquè Taiwan es pogués independitzar de la China continental a través d’un referèndum perquè fossin els taiwanesos els qui decidissin el seu propi futur. El gegant xinès (considerant-lo un règim poc democràtic i amb un gran poder militar) va amenaçar que si es produïa la secessió de Taiwan llançaria míssils sobre la illa (una situació que no es recordava des de la guerra freda). Doncs bé, això no es va acabar produint i Xina va haver de desenfocar les seves amenaces de l’illa. Diuen les literatures submergides que l’autèntic motiu per no bombardejar Taiwan va ser que una cortina de boira cobria l’illa i la feia invisible dins el mar.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Locus amoenus: EUROVEGAS O MASSACHUSETTS?

Som un país curiós. Escanyats com estem per una crisi galopant que cada cop ens apropa més a les portes d’una intervenció econòmica, som capaços de plantejar-nos debats que traspuen horitzons ara per ara inabastables. Eurovegas o Massachusetts? Una pregunta que va més enllà d’una resposta ideològica, ja que planteja un model de creixement econòmic, basat en el joc o en el coneixement científic. Una resposta per la qual hi juguen molts factors. Tants factors que fan que inevitablement mai arribarem a esdevenir la Texas europea ni la Boston mediterrània. Per què? La majoria social, malgrat els mals vicis adquirits durant l’època de creixement sobre fum (i deute), no veu bé que les lleis es posin als serveis de magnats amb pocs escrúpols, però tampoc pot processar l’elitisme de centres de referència mundial com el MIT. Per què? No disposem dels recursos, ni d’estratègies empreserials, ni dels plans de negoci per anar a buscar on sigui del globus “als millors”. Però tampoc tenim, a nivell de societat, una cultura meritrocràtica ni de l’esforç tant ben interioritzada per competir amb Harvards & Cia. 

Sí que tenim, però, uns fonaments sòlids. I aquests fonaments, ara per ara, ens fan estar més propers a una Holanda o a una Dinamarca pel que fa a la recerca que no a cap locus amoenus del senyor Mas. D’això, però, no en podem estar del tot orgullosos, ja que ara per ara no ens val. Amb un 20% d’atur i més d’un 60% en la franja juvenil pinten bastos. Així no es d’estranyar que es desviï, equivocadament al meu parer, l’atenció cap a magnats. No es resolen necessitats imminents? Aquest atur disparat neix d’apropiar-se d’un model estacional de sol, platja i totxo que amb l'Eurovegas s'esprimiria fins a la sacietat. Amb això no dic que no s’hagi d’aprofitar el turisme, però sí que s’ha de reforçar una economia diversificada. L’atur apareix quan ens desviem dels valors sòlids i rendibles de l’educació i el coneixement. 

Una societat crítica  serà activa i lluitarà pels drets socials, però a més a més serà capaç d’edificar, des de l’humilitat, les bases d’una societat on camps d’alt valor afegit com la biotecnologia i la biomedicina i tants d’altres hi tenen cabuda. El treball, l’esforç i l’excel·lència no tenen més secret que una educació i formació millors. Tots els projectes comencen així. Els que han fracassat i els que han triomfat. Potser, doncs, ens val més posar rumb a Ítaca, per fer parada als canals d’Amsterdam i amb la mirada fità un horitzó que més que Boston, sigui la Catalunya que tenim, més la que haguem estat capaços de construir. I això exigeix un punt d’èpica i per descomptat, de llibertat (nacional i social).