dimarts, 15 de novembre del 2011

Rearmament electoral



M4, M16, (rifles), L-7 (ametralladora), M-27 (revólver), G-98 (fusell), M-76 (francotirador), 92-F (Pistola), 98-K (Máuser)... 20-N (data de les eleccions generals).

És fàcil confondre la política amb una arma. Ho demostra la facilitat camaleònica amb què el 20-N és capaç de confondre’s enmig d’una enumeració armamentística. La relació entre la política i les armes és com de carregador i munició: purament funcional. La violència velada de la política és un corrent d’aigua subterrani que tal vegada aflora a la superfície. Tot això esdevé més visible quan s’acosten les eleccions. Els polítics carreguen els seus discursos amb missatges punyents. A vegades són atacs subliminals com el tret d’una pistola amb silenciador; a vegades són insults a discreció que ressonen com l’esclat d’una bomba nuclear. Com més alta és la tensió més expectació genera el debat electoral. El cara a cara Rubalcava-Rajoi va ser un exemple paradigmàtic de la violència verbal no continguda. Més que una exposició ideològica va ser un combat d’esgrima amb ús il·lícit de punyals i ganivets.
Quan hi ha Campanya electoral s’incrementa la despesa en armament: pancartes, cartells, tríptics, panflets, programes electorals... Amb un arsenal tan poderós és difícil assegurar el joc net. Els partits amb més recursos tenen la victòria injustament assegurada. Evidentment faig referència als pertits amb més nombre de militants i de votants: el PP i el PSOE. La seva coacció publicitària és excessiva i resulta molt difícil defensar-se’n. Això és una política força contradictòria en plena crisi. Quan més austeritat hauria de demostrar-se, més envalam publicitari demostren els partits. Jo en diria falta de responsabilitat.
Ara mateix, es mereixeria els meus respectes aquell partit que prometés en el seu programa electoral: “no publicarem per escrit el nostre programa electoral, per evitar despeses i impacte mediambiental” o bé “prometem no fer despesa en la publicitat electoral”. Perquè els partits que tant retallen els nostres drets, no es retallen la publicitat?... i més en unes eleccions com aquestes en què se sap el resultat abans de votar...


isk

dimecres, 2 de novembre del 2011

Tots som idiotes!





La política va néixer amb un insult. Es tractava d’una paraulota que distingia els que estaven aixoplugats sota el paraigües de la política i els que no. Aquest artefacte lèxic era: idiota. A l’Atenes de Pèricles (segle V a.C, moment en què apareix la Democràcia), els ciutadans eren els que participaven en la política i els “idiotes” eren els que passaven olímpicament (i mai millor dit) de l’Assamblea. No és per res però el temps, diuen, acaba posant les coses al seu lloc. Han passat gairebé 2.500 anys i la deriva dels segles ha acabat invertint les coses. Avui els idiotes són els que es dediquen a la política i els ciutadans són els que se n’abstenen. La política ha perdut el seu enllustrament reliquiari. Ja no té aquella resplendor de dignitat i respecte que abans l’envoltava amb una aurèola venerable. El polític ja no és aquell que poseeix la capacitat de veure les coses amb més anel·lació que els seus congèneres. La figura del polític no és la d’algú que està per sobre dels altres en el seu “saber-fer”. La política ha perdut l’ànima, la ideologia que li donava vida. Tots plegats hem corromput la política, la hem fet deslleial, indigne, impúdica, irreverent. La culpa és de la televisió? La imatge pública ha convertit la política en un espectacle tragicòmic, sense teló de fons ideològic? Hem de suportar numerets acrobàtics com el de Peces-Barba, fent broma satírica sobre la independència de Catalunya? Cal tornar a suportar unes eleccions generals bipartidistes tal i com es presenten les del 20-N? L’alternança en el Govern entre PSOE i PP recorda el “torn pacífic” del segle XIX entre els partits dinàstics de Cànovas i Sagasta (hi havia cares diferents però la dinàmica era la mateixa, tal com passa avui). La política sembla ser com un joc pactat a les esquenes del ciutadà.

Al cap i a la fi, és necessari fer-se una pregunta que a la vegada és necessari no respondre (si no es vol acabar al psiquiatre): Qui és més idiota!?

isk