Tradicionalment, segons la parapsicologia s’entén per fantasma l’esperit d’una persona que no troba descans en la mort degut a algun assumpte que ha deixat pendent durant la vida. Fins ara la ciència no ha pogut demostrar res de categòric, per tant, creure en fantasmes és subjectiu, o sigui, s’hi pot creure o no. Passa una cosa semblant a l’Independentisme, s’hi pot creure o no.
No heu sentit mai el ressò d’una veu llunyana (que és més aviat un crit de patiment), els sorolls d’una cadena que grinyola, o el claqué d’uns passos que no sabeu a on van? Finalment t’adones que aquesta fenomenologia no és cosa d’un fantasma sinó d’independència perquè acabes descobrint que la veu que sents és la teva pròpia, que ets tu mateix que crides, que ets tu que portes una cadena lligada als peus, que ets tu que no saps cap a on camines... En certa manera, la situació política és tan paranormal i tan incerta com la nostra vida en el més enllà.
El fet de sentir-nos ànimes en pena és força comprensible perquè hi ha moltes persones que vivim en un país que no existeix, que parlem una llengua que encara no és reconeguda oficialment per la unió europea i que paguem uns impostos que desapareixen pel camí, com si no els pagués ningú, o com si els que els paguen no estiguessin registrats enlloc, talment com fantasmes. Arriba un punt en què et preguntes: realment existim? Tenim tot el dret a fer-nos aquesta pregunta, Descartes se la va fer i no es va acabar el món, al contrari, el món va canviar gràcies a que ell es fes aquesta pregunta i digués la celebritat “penso, per tant existeixo”. Si nosaltres ens considerem prou dignes com per preguntar-nos si existim, potser també canviarem coses importants. La resposta que jo dono és que si no reconeixen el nostre estat, si no reconeixen la nostra llengua i si no reconeixen els nostres drets fiscals és com si no reconeguessin una part essencial de nosaltres mateixos i per tant, ens estan relegant a una existència parcial i etèria, ens estan tractant com a fantasmes!
A mode de Post Data. En honor al nostre il·lustríssim President Lluís Companys i en el 71è anniversari del seu assassinat (Companys ha estat l’únic president europeu de la història contemporània que ha estat assassinat). El passat diumenge 1 6 d’Octubre, alguns militants de les Jerc Olot vam assistir a l’acte honorífic que es fa cada any al monument de Companys que hi ha al coll de la Manrella (la Jonquera). Feia vent de llevant, com si alguna cosa ens empenyés més al nord del mateix nord, i aquest aire estenia al vent una pregunta: quant temps haurà de continuar vagant l’ànima en pena de Lluís Companys fins que es faci realitat l’assumpte pendent que encara el manté lligat a la Terra?
isk
