LES NARRATIVES DE LA POR: PRIMERES AMENACES A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA: analogies amb el conflicte Xina-Taiwan

El somni independentista fins fa poc era un mar de boira quasi evanescent que es dissipava quan el sol arribava puntual a les 12 del migdia. Comparo la independència amb la boira perquè un somni sorgeix durant la nit i es desfà lentament quan surt el sol, exactament com aquest vapor matutí que només resisteix durant el dia en poblacions de les essències com ara Vic. Els últims anys les injustícies, la sornegueria fiscal i les polítiques centralitzadores del govern de Mariano Rajoy (negativa al Pacte Fiscal, no desdoblament de la N-II, espoli desvergonyit i mal dissimulat...) han alimentat allò que el sentiment sol no podia aconseguir. El passat 11s va ser una històrica desfilada d’orgull i autoestima. Mai s’havia donat que tants catalans (crec que força més d’1,5 milions) demostressin estar tan orgullosos de ser qui són. Poc després, el president de la Generalitat demostra escoltar el clam popular i comença a fer les gestions pertinents per fer una transició nacional (dissolució del Parlament i eleccions anticipades). En això novament s’han batut els registres històrics en una cursa accelerada que sembla voler introduir la política als Jocs Olímpics. Mai un govern de la Generalitat, encara que català i catalanista, havia manifestat la necessitat de “fer camí” cap a una “transició nacional” (a part de Macià, es clar). Al carrer es crida “independència” i a l’Olimp de la política es parla de “plenitud nacional”. No passa res! els eufemismes són sinònims i la política, per la seva complexitat i coqueteria, requereix aquest tipus d’atencions estètiques, maquillatges i arrenjaments estilístics. L’important és que hi hagi sintonia i reciprocitat entre els ciutadans i el Govern, i de moment hi està essent.

                Els Catalans tenim la sensació que en la nostra història de contradiccions polítiques, punyalades i defenestraments, per primera vegada s’estan començant a fer les tal com toca. Però precisament ara que el nostre entorn comença a veure que això és seriós, és quan apareixen els primers atacs carnívors i maniobres polítiques contundents per dissuadir-nos. Precisament d’això volia parlar. El Govern espanyol, amb el seu entramat aràcnid de consellers i agents, han començat a desplegar la seva caixa d’eines amb aparells amenaçadors. Avui José Ignacio Wert ha fet sonar la campana dient que des de Madrid finançaran escoles amb castellà per tal de reduir l’auge independentista, que segons ells, ha estat propulsat per les escoles catalanes. PRIMER ERROR!! Que potser la manifestació de la Diada va estar organitzada i protagonitzada per nens de primària i secundària? (jaja) De manifestants joves (d’uns 18 – 25 anys) n’hi havia, però la gran majoria eren pares de família i gent gran. Era encoratjador veure com tantes persones d’edat avançada, no han perdut l’esperança, sinó que aprofiten aquesta ocasió per fer una cosa que durant tants anys els ha estat prohibida (ells van patir la repressió del franquisme, i per tant tenien molt més dret a nosaltres que assistir-hi). Em sembla ridícula la iniciativa de Wert i el govern que representa.

                La segona amenaça del moment és la de Aleix Vidal-Quadras, eurodiputat del PP que afirma que si la Generalitat tira endavant en organitzar el referendum, la Guardia Civil prendria el control als mossos d’Esquadra. Fins i tot Alícia Sánchez-Camacho l’ha reprès afirmant que la declaració de Vidal-Quadras està completament fora de lloc en la Unió Europea democràtica dels nostres dies.

Aquestes amenaces (i les que encara han de venir) no tenen cap importància, o sigui, no s’han de prendre seriosament en la seva dimensió literal. Són simples mesures de coacció per generar por i fer que hi hagi una retirada en les polítiques d’autodeterminació. Es tracta de pura retòrica de novel·la negra. Per demostrar-ho posaré un exemple històric encara pitjor que el nostre. L’any 2000 va guanyar les eleccions de Taiwan un partit independentista liderat per Chien Shui-bian. El nou president va iniciar un procés perquè Taiwan es pogués independitzar de la China continental a través d’un referèndum perquè fossin els taiwanesos els qui decidissin el seu propi futur. El gegant xinès (considerant-lo un règim poc democràtic i amb un gran poder militar) va amenaçar que si es produïa la secessió de Taiwan llançaria míssils sobre la illa (una situació que no es recordava des de la guerra freda). Doncs bé, això no es va acabar produint i Xina va haver de desenfocar les seves amenaces de l’illa. Diuen les literatures submergides que l’autèntic motiu per no bombardejar Taiwan va ser que una cortina de boira cobria l’illa i la feia invisible dins el mar.

Locus amoenus: EUROVEGAS O MASSACHUSETTS?

Som un país curiós. Escanyats com estem per una crisi galopant que cada cop ens apropa més a les portes d’una intervenció econòmica, som capaços de plantejar-nos debats que traspuen horitzons ara per ara inabastables. Eurovegas o Massachusetts? Una pregunta que va més enllà d’una resposta ideològica, ja que planteja un model de creixement econòmic, basat en el joc o en el coneixement científic. Una resposta per la qual hi juguen molts factors. Tants factors que fan que inevitablement mai arribarem a esdevenir la Texas europea ni la Boston mediterrània. Per què? La majoria social, malgrat els mals vicis adquirits durant l’època de creixement sobre fum (i deute), no veu bé que les lleis es posin als serveis de magnats amb pocs escrúpols, però tampoc pot processar l’elitisme de centres de referència mundial com el MIT. Per què? No disposem dels recursos, ni d’estratègies empreserials, ni dels plans de negoci per anar a buscar on sigui del globus “als millors”. Però tampoc tenim, a nivell de societat, una cultura meritrocràtica ni de l’esforç tant ben interioritzada per competir amb Harvards & Cia. 

Sí que tenim, però, uns fonaments sòlids. I aquests fonaments, ara per ara, ens fan estar més propers a una Holanda o a una Dinamarca pel que fa a la recerca que no a cap locus amoenus del senyor Mas. D’això, però, no en podem estar del tot orgullosos, ja que ara per ara no ens val. Amb un 20% d’atur i més d’un 60% en la franja juvenil pinten bastos. Així no es d’estranyar que es desviï, equivocadament al meu parer, l’atenció cap a magnats. No es resolen necessitats imminents? Aquest atur disparat neix d’apropiar-se d’un model estacional de sol, platja i totxo que amb l'Eurovegas s'esprimiria fins a la sacietat. Amb això no dic que no s’hagi d’aprofitar el turisme, però sí que s’ha de reforçar una economia diversificada. L’atur apareix quan ens desviem dels valors sòlids i rendibles de l’educació i el coneixement. 

Una societat crítica  serà activa i lluitarà pels drets socials, però a més a més serà capaç d’edificar, des de l’humilitat, les bases d’una societat on camps d’alt valor afegit com la biotecnologia i la biomedicina i tants d’altres hi tenen cabuda. El treball, l’esforç i l’excel·lència no tenen més secret que una educació i formació millors. Tots els projectes comencen així. Els que han fracassat i els que han triomfat. Potser, doncs, ens val més posar rumb a Ítaca, per fer parada als canals d’Amsterdam i amb la mirada fità un horitzó que més que Boston, sigui la Catalunya que tenim, més la que haguem estat capaços de construir. I això exigeix un punt d’èpica i per descomptat, de llibertat (nacional i social).

Rearmament electoral

M4, M16, (rifles), L-7 (ametralladora), M-27 (revólver), G-98 (fusell), M-76 (francotirador), 92-F (Pistola), 98-K (Máuser)... 20-N (data de les eleccions generals).

És fàcil confondre la política amb una arma. Ho demostra la facilitat camaleònica amb què el 20-N és capaç de confondre’s enmig d’una enumeració armamentística. La relació entre la política i les armes és com de carregador i munició: purament funcional. La violència velada de la política és un corrent d’aigua subterrani que tal vegada aflora a la superfície. Tot això esdevé més visible quan s’acosten les eleccions. Els polítics carreguen els seus discursos amb missatges punyents. A vegades són atacs subliminals com el tret d’una pistola amb silenciador; a vegades són insults a discreció que ressonen com l’esclat d’una bomba nuclear. Com més alta és la tensió més expectació genera el debat electoral. El cara a cara Rubalcava-Rajoi va ser un exemple paradigmàtic de la violència verbal no continguda. Més que una exposició ideològica va ser un combat d’esgrima amb ús il·lícit de punyals i ganivets.

Quan hi ha Campanya electoral s’incrementa la despesa en armament: pancartes, cartells, tríptics, panflets, programes electorals... Amb un arsenal tan poderós és difícil assegurar el joc net. Els partits amb més recursos tenen la victòria injustament assegurada. Evidentment faig referència als pertits amb més nombre de militants i de votants: el PP i el PSOE. La seva coacció publicitària és excessiva i resulta molt difícil defensar-se’n. Això és una política força contradictòria en plena crisi. Quan més austeritat hauria de demostrar-se, més envalam publicitari demostren els partits. Jo en diria falta de responsabilitat.

Ara mateix, es mereixeria els meus respectes aquell partit que prometés en el seu programa electoral: “no publicarem per escrit el nostre programa electoral, per evitar despeses i impacte mediambiental” o bé “prometem no fer despesa en la publicitat electoral”. Perquè els partits que tant retallen els nostres drets, no es retallen la publicitat?... i més en unes eleccions com aquestes en què se sap el resultat abans de votar...

isk

Tots som idiotes!

La política va néixer amb un insult. Es tractava d’una paraulota que distingia els que estaven aixoplugats sota el paraigües de la política i els que no. Aquest artefacte lèxic era: idiota. A l’Atenes de Pèricles (segle V a.C, moment en què apareix la Democràcia), els ciutadans eren els que participaven en la política i els “idiotes” eren els que passaven olímpicament (i mai millor dit) de l’Assamblea. No és per res però el temps, diuen, acaba posant les coses al seu lloc. Han passat gairebé 2.500 anys i la deriva dels segles ha acabat invertint les coses. Avui els idiotes són els que es dediquen a la política i els ciutadans són els que se n’abstenen. La política ha perdut el seu enllustrament reliquiari. Ja no té aquella resplendor de dignitat i respecte que abans l’envoltava amb una aurèola venerable. El polític ja no és aquell que poseeix la capacitat de veure les coses amb més anel·lació que els seus congèneres. La figura del polític no és la d’algú que està per sobre dels altres en el seu “saber-fer”. La política ha perdut l’ànima, la ideologia que li donava vida. Tots plegats hem corromput la política, la hem fet deslleial, indigne, impúdica, irreverent. La culpa és de la televisió? La imatge pública ha convertit la política en un espectacle tragicòmic, sense teló de fons ideològic? Hem de suportar numerets acrobàtics com el de Peces-Barba, fent broma satírica sobre la independència de Catalunya? Cal tornar a suportar unes eleccions generals bipartidistes tal i com es presenten les del 20-N? L’alternança en el Govern entre PSOE i PP recorda el “torn pacífic” del segle XIX entre els partits dinàstics de Cànovas i Sagasta (hi havia cares diferents però la dinàmica era la mateixa, tal com passa avui). La política sembla ser com un joc pactat a les esquenes del ciutadà.

Al cap i a la fi, és necessari fer-se una pregunta que a la vegada és necessari no respondre (si no es vol acabar al psiquiatre): Qui és més idiota!?

isk

Creieu en fantasmes?

Tradicionalment, segons la parapsicologia s’entén per fantasma l’esperit d’una persona que no troba descans en la mort degut a algun assumpte que ha deixat pendent durant la vida. Fins ara la ciència no ha pogut demostrar res de categòric, per tant, creure en fantasmes és subjectiu, o sigui, s’hi pot creure o no. Passa una cosa semblant a l’Independentisme, s’hi pot creure o no.

No heu sentit mai el ressò d’una veu llunyana (que és més aviat un crit de patiment), els sorolls d’una cadena que grinyola, o el claqué d’uns passos que no sabeu a on van? Finalment t’adones que aquesta fenomenologia no és cosa d’un fantasma sinó d’independència perquè acabes descobrint que la veu que sents és la teva pròpia, que ets tu mateix que crides, que ets tu que portes una cadena lligada als peus, que ets tu que no saps cap a on camines...  En certa manera, la situació política és tan paranormal i tan incerta com la nostra vida en el més enllà.

El fet de sentir-nos ànimes en pena és força comprensible perquè hi ha moltes persones que vivim en un país que no existeix, que parlem una llengua que encara no és reconeguda oficialment per la unió europea i que paguem uns impostos que desapareixen pel camí, com si no els pagués ningú, o com si els que els paguen no estiguessin registrats enlloc, talment com fantasmes. Arriba un punt en què et preguntes: realment existim? Tenim tot el dret a fer-nos aquesta pregunta, Descartes se la va fer i no es va acabar el món, al contrari, el món va canviar gràcies a que ell es fes aquesta pregunta i digués la celebritat “penso, per tant existeixo”. Si nosaltres ens considerem prou dignes com per preguntar-nos si existim, potser també canviarem coses importants. La resposta que jo dono és que si no reconeixen el nostre estat, si no reconeixen la nostra llengua i si no reconeixen els nostres drets fiscals  és com si no reconeguessin una part essencial de nosaltres mateixos i per tant, ens estan relegant a una existència parcial i etèria, ens estan tractant com a fantasmes!

A mode de Post Data. En honor al nostre il·lustríssim President Lluís Companys i en el 71è anniversari del seu assassinat (Companys ha estat l’únic president europeu de la història contemporània que ha estat assassinat). El passat diumenge 1 6 d’Octubre, alguns militants de les Jerc Olot vam assistir a l’acte honorífic que es fa cada any al monument de Companys que hi ha al coll de la Manrella (la Jonquera). Feia vent de llevant, com si alguna cosa ens empenyés més al nord del mateix nord, i aquest aire estenia al vent una pregunta: quant temps haurà de continuar vagant l’ànima en pena de Lluís Companys fins que es faci realitat l’assumpte pendent que encara el manté lligat a la Terra?

isk

Ara més que mai SENSE ARRUGUES

Amb el foc no s'hi juga, amb el pacte fiscal tampoc!

Quan hi ha un incendi, el sentit comú ens porta a organitzar una cadena humana per tal d’apagar les flames, és una qüestió de supervivència. Imaginem-nos que es produeix un incendi al Parlament de Catalunya. Jo posaria la mà al foc (i mai millor dit) que l’edifici es cremaria fins als fonaments. Ja em perdoneu el cinisme però és que no sóc capaç d’imaginar-me totes les forces polítiques (CIU, ERC, PSC, PP, ICV, C’S, SI) fent una cadena humana i treballant colze a colze per apagar el foc.

El pacte fiscal és un tema altament inflamable, i avui ha generat les primeres senyals de fum al Parlament. En el debat de política general Mas ha proposat unir esforços i presentar un rebuig unitari a la reforma de la Constitució. Quin ha estat el resultat de la votació? PSC i el PP han votat en contra del pacte fiscal. No és criticable la posició del PP ja que la oposició a Catalunya figura en el seu ADN polític. El que sorprèn més és l’actitud del PSC, que critica CIU per pactar amb PP per aprovar els pressupostos i ara són ells els primers d’aliar-s’hi; el mateix PSC que criticava CIU per no unir esforços quan ells governaven i ara que estan fora de la Generalitat són els primers en posar pals a les rodes del govern; el mateix PSC que assegura no mamar del mugró del PSOE però que obeeixen al peu de la lletra les directrius generals del PSOE.

                Sovint ens queixem que les dificultats amb què es troba el nostre país vénen imposades per la incomprensió, els odis i la duresa de la política espanyola, però no ens enganyem. El problema el tenim des de dintre, a casa nostra. I és evident, que per solucionar els problemes que venen de fora primer hem de resoldre els que venen des de dins.

isk